El verisme es va iniciar a finals del s. XIX, el romanticisme, havia evolucionat de forma notable en tots els àmbits artístics i culturals. En els terrenys literaris i musicals, es va crear un apropament a la fantasia i la irrealitat. A Alemanya, els autors com Gustav Mahler i Richard Strauss van proposar solucions diferents orientades a un mateix fi, la desmitificació del "colorit" romàntic, en el primer cas: incidint en la modèstia de l'home comú, i en segon cas: mitjançant la deformació irònica dels protagonistes de poemes simfònics.
El verisme prové del camp literari d'un corrent conegut com a Naturalisme, que neix a França amb l'escriptor Emile Zola. Emile Zola descriu els instints més baixos, els vicis i les llàgrimes.
L'òpera també deixa sentir aquestes noves exigències en les últimes dècades del s. XIX.
Aquesta tendència va tenir un clar paral·lel en la literatura, amb el naixement del corrent naturalista. Justament el "verisme" va passar a designar també les òperes de tema naturalista, quan, el 1890, Pietro Mascagni es va bassar en una obra de Giovanni Verga, màxim exponent de la literatrura verista, per Cavalleria Rusticana.
El verisme va deixar d'existir a principis del s.XX, q se substituiran les trames formals i mitològiques per arguments de la vida real. En música es partirà de l'òpera de Carmen de Bizet (França) i arribarà a Itàlia amb els veristes: Leoncavallo, Mascagni i Puccini.
